En l’entrevista que diumenge passat publicava el Diari de Tarragona al cap de l’oposició, Salvador Illa, el líder del PSC feia referència a un ja lamentablement vell projecte d’inversió a les comarques de Tarragona que onze any i mig després d’anunciar-se continua encallat. Em refereixo al complex de turisme de Hard Rock. Un projecte que va formar part de les negociacions pels pressupostos de la Generalitat però del que, un cop més, es pot dir allò tan nostrat de que el més calent és a l’aigüera.

Fem una mica de memòria. La inversió es va anunciar com a BCN World el setembre de 2012 en plena cursa entre Madrid i Barcelona per emportar-se l’Eurovegas. Va ser l’as a la màniga d’Artur Mas, president de la Generalitat en aquell moment, que va saber presentar-lo com una jugada mestra davant l’evidència que el projecte de Sheldon Anderson triaria Madrid.

I hi havia elements per veure-ho així: era el complement perfecte per a Port Aventura, suposava un salt qualitatiu en desestacionalització i atreia nous mercats emissors, com el nord-americà, el xinès, el rus o el d’altres països emergents, apuntant clarament al turisme de qualitat. L’oferta que incloïa joc, però com un element més dins d’un ventall on també hi havien superfícies temàtiques, convencions, congressos, concerts i activitats culturals. A diferència d’Eurovegas, que era eminentment un complex de casions. I dic era perquè va acabar descartant-se.

BCN World, en canvi, va seguir endavant. Amb el suport majoritari del territori i unes impactants xifres inicials: 6.000 milions d’inversió, 20.000 llocs de treball directes i 20.000 més d’indirectes, 6 resorts amb 12.000 habitacions, 1 palau de congressos, 1 auditori i l’expectativa d’atreure 10 milions de turistes l’any a la Costa Daurada. Amb Enrique Bañuelos i Veremonte com a impulsors, tot i que aquesta empresa va anunciar el juny de 2015 que tirava la tovallola, tot i que que tres anys abans havien presentat els seus consistents inversors en un acte a la Cambra de Comerç de Tarragona. S’havien cansat d’esperar.

El relleu el va agafar Hard Rock amb una projecte ja molt redimensionat a la baixa. Però seguia tenint un gran potencial per crear activitat turística del màxim nivell i els llocs de treball que això comporta, especialment si, com és el cas, parlem d’activitat no estrictament hotelera i de restauració i, a més, no estacional.

La inversió, però, va tornar al laberint polític d’on no ha acabat de sortir mai. Habitual moneda de canvi entre partidaris i detractors, aspectes com la superfície ocupada, l’impacte ambiental, el pes específic dels casinos, la fiscalitat, la qualitat dels llocs de treball, els interessos ocults de determinada entitat bancària propietària dels terrenys, entre d’altres, han estat les excuses.

Però el missatge amb què ens hem de quedar com a territori és clar: no hem estat capaços de gestionar-lo. I això, molt probablement, els inversors també ho tenen molt clar.

Pel camí dels 12 anys de la seva enlluernadora presentació pública, seguim esperant l’aprovació definitiva del Pla Director Urbanístic. Veurem què passa, però els interrogants que hi ha sobre Hard Rock ens obliguen a fer-nos algunes preguntes. Estem preparats per gestionar les oportunitats que apareixen i fer-ho dins el termini i en la forma escaient? Som realment un país business friendly?

Vivim uns temps de canvi en molts sentits que comporten grans oportunitats, però només serem capaços d’aprofitar-les si ens mirem al mirall i responem de la manera adequada als interrogants que deixa el cas Hard Rock.