No hi ha cap dubte que la millor manera de pal·liar els temuts efectes d’una sequera és que plogui. Però un país i un govern no pot confiar la seva sort en aquest camp a un factor que escapa del seu control com la sempre imprevisible pluja. I molt menys en l’actual context de canvi climàtic, en què els indicadors pluviomètrics i altres evidències científiques no permeten ser massa optimistes.

El segon antídot són les inversions i a Catalunya hem badat en aquest camp. La sequera de 2008 hauria d’haver estat un toc d’atenció suficient per tal de donar forma a algunes de les que son prioritàries segons les veus més autoritzades. Com les dessaladores o la planta potabilitzadora del riu Besòs, que reduiria molt els problemes de subministrament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un altre camp en el que no hem progressat adequadament és el de la reutilització de l’aigua per a usos industrials, entre d’altres. La indústria química de Tarragona és un bon exemple a seguir, ja que el seu sentit de la responsabilitat ha permès que, mica en mica, i justament gràcies als seus esforços per comptar amb infraestructures de reutilització, anés reduint el volum d’aigua del Consorci d’Aigües de Tarragona que utilitza en bona part dels seus processos.

I ja que parlem del CAT, darrerament s’ha reobert un vell debat: la interconnexió de xarxes que permetria portar aigua de l’Ebre a Barcelona. Penso que és una inversió necessària, tot i que s’hauria d’afrontar des del consens territorial i posant límits molt clars a les circumstàncies en què es podria utilitzar aquesta opció, com els episodis de sequera o de contaminació. L’aigua de l’Ebre no és infinita i els ecosistemes que en depenen s’han de protegir.

Més a llarg termini, seria partidari de recuperar i explorar un projecte del que ja se’n va parlar fa més de dues dècades, en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional que impulsava el Govern espanyol. Em refereixo al del transvasament del Roine, al sud de França. Una obra de gran envergadura que implicaria esforços diplomàtics i una gran inversió pressupostària. Però que seria una molt bona solució per als episodis de sequera que sembla que ens hem d’anar resignant a que seran cada cop més habituals i extraordinaris i que, justament per això, requereixen de solucions extraordinàries.

Segur que la llista d’inversions que ens convenen no s’acaba aquí. Motiu de més per obrir un debat amb alçada de mires en que la classe política es deixi acompanyar pel món del coneixement, els sectors empresarials i altres representants de la societat civil d’afinar en la presa de decisions sobre un tema que ens afecta a tots i del que depèn bona part del nostre benestar i la nostra economia. Els diners, com l’aigua, no son infinits i hem d’encertar. Però no fer res i esperar que plogui no és una opció.